 |
| La fotografia és de Mireia Comas i està feta el 1999 a una okupacio a Barcelona |
REVELAR-SE NO ÉS UN ACTE DE LLIBERTAT
Manuel Delgado
Segur que una
bona part d’oients —segur que la immensa majoria— esteu seguint els èxits de la
Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, tant pel que fa al ressò que obtenen les
seves iniciatives legals al congrés dels diputats de Madrid com, a peu de
carrer, a l’hora d’impedir desnonaments concrets a Barcelona i a d’altres
indrets del país.
Ara bé, a l’hora
de reconèixer i admirar aquesta gent que ens demostra que val la pena lluitar
per les coses justes, no està malament que prenguem consciència que aquest
tipus de moviments no són en absolut una mena d’accident o d’erupció que
sorgeix en un moment o d’un dia per l’altre. Al contrari.
Faríeu bé en
posar-vos al corrent de d’on i de quan ve aquest moviment de lluita contra els estralls
bancaris que s’aprofiten de la negació de que són víctimes moltes persones del
seu dret a l’habitatge, una problemàtica del que són responsables directes
partits polítics i polítics en concret que ara s’exhibeixen públicament fent
costat a Ada Colau i a tots aquells i aquelles als que ens que representa.
El cas és que si
féssim memòria —i haurien de fer-ne— veuríem que els precursors de la
Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i les persones que hi militen
—incloent-hi l’amiga Ada— venen de moviments com ara V de Vivenda i fins i tot
del moviment okupa que fins fa poc eren empaitats per la premsa i la policia i
titllats de “violents” i “antisistema”, però que durant molts anys van ser els únics
en denunciar en solitari la dimissió de les autoritats públiques a l’hora de
proveir d’habitatge social i van plantar-li cara als abusos i els desmans
urbanístics i immobiliaris, advertint de la imminència de l’esclat d’una bombolla
immobiliària de la que ara n’estem veient els catastròfics resultats.
Casos d’aquests
ja n’hem tingut. Us en recordeu dels moviments d’insubmissos, tipus Mili KK,
que als 80 eren els únics que lluitaven contra un servei militar obligatori que
finalment acabaria sent abolit, però que va deixar pel camí desenes de joves
empresonats per defensar en solitari una causa que finalment ho va ser de tota
la societat?
La història
n’està farcida d’aquesta mena de casos. No oblidem que la jornada laboral de
vuit hores, els drets socials de moltes minories o el dret a vot de les dones
van ser aconseguides a costa de molts cops i de moltes detencions i empresonaments
de persones valentes que van decidir desobeir una llei presumptament
democràtica.
Vet aquí la moral
que ens fan avinents aquests i d’altres exemples. Mai la societat a aconseguit
una millora o un avenç en els que, al principi, no hagi hagut un acte
individual o col.lectiu de vulneració de la llei. Tota la història de la
desobediència civil no és sinó una gran lliçó que ens diu que, de vegades, negar-se
a acatar una llei injusta no és sols un dret, és una obligació moral. També a Barcelona.
