dimarts, 7 de maig del 2013

Vida d'Ariadna Pi. Capítol I. Manifest inaugural. "Terrorisme d'Estat contra ordre públic" o com és possible que a la policia li diguin "forces de l'ordre". De quin ordre? (juny 2001)

Fa unes entrades vaig anunciar que explicaria la història d'una de les mostres de fins quin punt l'estil i el dicurs crítics de determinats moviments socials -la PAH- no són fenomens nous, sinó que resulten d'un llarga marxa de gent que els va precedir i va preparar el seu camí. El col.lectiu Ariadna Pi n'és un exemple. 
La seva primera aparició va ser finals de juny de 2001 en forma d'un manifest en que es plantejava la qüestió de l'augment de la repressió contra els moviments socials i contra els immigrants que ja s'havien convertit, de la mà del govern central del Partit Popular, però també executat per un govern municipal d' "esquerres", en norma. Estaven a prop les grans manifestacions antiglobalització que havien conegut diverses ciutats del món, entre elles Barcelona. Era l'etapa de Julia García Valdecasas, d'infaust record, com a delegada del govern central a Catalunya.
El tema de fons era l'ocupació policial de l'espai públic i aquest enigma que és que a la policia se la conegui com a "forces de de l'ordre", quan de fet hauria de ser al contrari, si més no veien la forma de reprimir l'autèntic ordre públic, és a dir la gent com gestora del seu propi ordre en la seva manera d'apropiar-se excepcionalment o quotidianament dels espais de la seva vida quotidiana. 
El text d'aquell manifest apareix aquí il.lustrat amb una fotografia pressa pel fotògraf Guillem Valle d'un policía nacional esgrimint una pistol.la per fer front a una manifestació de ciclistes en protesta contra els desallotjaments al Passeig de Gràcia de Barcelona el dia 24 d'abril de 1999. 

--------

TERRORISME D'ESTAT CONTRA ORDRE PÚBLIC


Les actuacions policíaques que envoltaren els actes anticapitalistes celebrats a Barcelona a la tercera setmana de juny del 2001, dins un procés que ha conduït recentment a la irrupció brutal de la mateixa policia fa pocs dies als locals barcelonins de l’Ateneu Popular Ovidi Montllor, el Centre Social Okupat Salvador Puig-Antich i Can Titella, revelen que a Catalunya –igual que a tot Europa– s’està aprofundint, amb una ferotgia impúdica, un veritable procés a les cotes de llibertat conquerides l’objectiu del qual seria, en primer terme, acallar la generalització dels debats que incitin a qüestionar el model social capitalista dominant i la submissió de les poblacions a sistemes polítics basats en la mera repressió militar i la pràctica compulsiva del consum, i, segonament, obstaculitzar una certa presa de consciència entorn del fet que la societat capitalista està amarada d’una violència estructural extrema –sobre la qual es fonamenten els seus processos de desenvolupament, reproducció i representació– des de la qual es condueix la immensa majoria de la humanitat a la misèria, i a l’alienació del planeta sencer.

Per desbaratar aquest rum-rum social, des de les esferes diverses del poder –molt especialment, des dels mitjans de comunicació i consum– s’està vehiculant la tipificació de la violència cap a la pràctica de sectors minoritzats dels moviments contestataris a fi de deslegitimar i criminalitzar qualsevol mostra de dissidència. Si l’espai públic és el lloc del combat social per excel·lència, el lloc des del qual dirimir la correlació de forces de models que pugnen per realitzar-se, el fet que es desallotgi la ciutadania del carrer exposa la fragilitat dels pressupòsits antidemocràtics amb els quals se’ns pretén fer combregar: a Gotemburg (on la policia també va disparar foc real per l’esquena contra ciutadans desarmats), a Barcelona (on als darrers anys ha estat freqüent de veure-hi policies de paisà i uniformats amb pistoles a la mà, per disparar i per colpejar, malgrat el silenciament periodístic, i on les denúncies de tortura i brutalitat policíaca han estat nombroses, sense incloure-hi les pràctiques policíaques que empara la llei antiterrorista), a Gènova (on la presència de l’exèrcit i 20.000 policies antiavalots connotava un estat d’apocalipsi civil devastador). 



Tampoc no se'ns podrà esborrar l’al·lucinant imatge de la policia caçant literalment essers humans pels carrers de Barcelona, el passat 16 d’agost, després d’haver intentat capturar-los en massa a la Plaça d’André Malraux. La complicitat d’un ajuntament d´“esquerres” que, en una apoteosi de la ignomínia, ordenà tancar els accessos del metro per impedir que un sol immigrant pogués escapar, no podrà ser mai ni oblidada ni perdonada. El “delicte” que aquells éssers humans havien comés és, senzillament, desmentir la naturalesa que l’espai públic s’arroga en qualitat d’espai accessible a tothom. Dies després, diverses desenes de treballadores sexuals d’origen africà eren igualment detingudes i expulsades per la policia, sense que en aquest cas ni les ONG´s ni cap sindicat es prenguessin la molèstia de preocupar-se per la seva situació. Immigrant + dona + prostituta = res en absolut, menys que persona. 

Per a milers dels nostres veïns, el carrer és un territori perillós, on aguaiten les figures intercanviables de la policia i del grups feixistes, l’activitat pública dels quals és protegida descaradament per les institucions pretesament democràtiques, com podem comprovar cada 12 d’octubre. Per als anomenats “il·legals” –sospitosos d’existir sense permís– Catalunya és un règim feixista i Barcelona una ciutat on ha estat declarat el toc de queda. Com a antropòlegs, detestem aquesta realitat abominable, ominosa, repulsiva. I considerem execrables els qui senyorejant del seu paper usurpador de paraules (periodistes) i lleis (polítics) concedeixen, justifiquen i apamen els ressorts de la mort. A les societats capitalistes s’hi dóna una distribució diferencial de l’accés als recursos estratègics i una presència contínua, renovada en les seves formes en funció de l’esdevenir dels contextos socials, d’uns poders polítics i econòmics del tot coercitius. L’expressió política d’aquest poder respon arreu als interessos d’una elit econòmica. El ventall de disposicions secundàries que acompanyen l’ordenament estatal consegüent s’erigeix com un esclafament rotund de les llibertats. 

El carrer, l’espai públic –i en un altre àmbit l’esfera àmplia de l’arena cultural–, esdevé llavors el lloc central des del qual se significa i s’arrela la reivindicació del dret inalienable a la llibertat, contra les forces sinistres i emmalaltidores d’un mal que només una actitud conscient, decidida i valenta dels grans corrents socials pot fer fora de la història. El carrer, així, esdevé l’únic lloc en què el moviment s’atura per proclamar que no hi ha policia, no hi ha exèrcit, no hi ha capital financer ni cadenes televisives, no hi ha imbecil·lització possible que aturi els designis de la raó en el seu camí cap a l’alliberament. O sí? 

                                                          
 ARIADNA PI


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch