 |
| La foto és de Farfahinne |
PER QUÈ LLUITES AVUI ELS ANTIRACISTES
Manuel Delgado
L’informe 1997 de SOS Racisme, fet públic recentment,
ens hauria de fer pensar. El que s’hi denuncia és la presència creixent
d’ideologies i de pràctiqus d’exclusió que tenen com a protagonistes no ja
brutals skinheads, sinó pacífics i
honrats ciutadans en els quals ha calat el discurs subtilment racista del
sistema jurídic i policial.
La conclusió lògica a què ens convida SOS
Racisme és inapel·lable: no es pot esperar que la majoria social consideri
iguals persones que les institucions no reconeixen com a tals, i a les quals,
marcades com a immigrants, legalment
s’acorrala, es vigila i es deporta, que són abordades per la policia a la via
pública i que les autoritats mostren de manera sistemàtica com un problema
d’ordre públic o de convivència.
Ara és el moment de recordar que el racisme
no està en l’origen de les tensions socials, sinó que n’és un resultat. ¿Quina
és la seva tasca? Racionalitzar, a posteriori,
l’explotació, la marginació, l’expulsió o la negació que uns éssers humans
poden imposar a altres. Això implica que el combat contra el racista
està perdut tal com es planteja actualment, ja que, a l’atribuir al racisme
mateix l’origen de les injustícies, escamoteja que són aquestes les que
requereixen d’aquell una font d’explicacions que les legitimi i les justifiqui.
Dit d’una altra maner: no es discrimina, se segrega o es margina aquells a qui
es considera inferiors, sinó que es considera inferiors aquells a qui es
discrimina, se segrega o es margina, de manera que la distribució de papers
entre opressors i oprimits aparegui com a inevitable. El racisme serveix de
coartada a les desigualtats i les asimetries que pateixen les relacions socials
reals, que troben, per aquesta via, un vehicle per naturalitzar una distribució
de privilegis que els principis democràtics que orienten presumptament la
societat moderna no podrien legitimar mai.
És aquí on topem amb les fonts institucionals
de l’exclusió social. I no es tracta només de les tantes vegades denunciada
llei d’estrangeria, sinó d’una Constitució que consagra una separació radical
entre persones amb drets i persones sense drets. Així doncs, a l’article 14
del capítol segon es pot llegir: “Els espanyols són iguals davant la llei”. Es
tracta d’un principi incompatible amb l’article 1 de la Declaració Universal
dels Drets Humans, ara que es compliran 50 anys de la se promulgació: “Tots els
éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets”.
Dit d’una altra manera, una prerrogativa
universal de la persona humana com és el dret a la justícia no gaudeix a
Espanya de l’empara constitucional. I el mateix es podria dir de tots els
estats europeus, on a les seves cartes magnes es recull aquest mateix axioma
que permet escomotejar-li a algú drets bàsics pel fet d’haver estat considerat estranger .
¿Què es pot fer per vèncer aquest racisme
magmàtic, dispers, que impregna la vida quotidiana i que en converteix a tots
en discriminadors actius pel simple fet d’admetre l’existència entre nosaltres d’éssers
oficialment indignes de ser com
nosaltres? Aquest combat no passa per donar més voltes a la colossal estafa
de la multiculturalitat, ni per
defensar un dret a la diversitat que dóna per bona la premissa racista que les
diferències humanes són natural i irrevocables.
L’objectiu de l’antiracisme és revocar formes de
vincle polític que impedeixen la generalització de la democràcia i exigir una
distinció clara entre nacionalitat,
relativa a la pertinença a una comunitat política donada, i ciutadania, estatut aplicable als que són destinataris de dreta i
obligacions civils i que hauria de beneficiar a tots els membres de la societat,
sense excepció. En relació amb els
espais públics –el carrer, la llei, l’escola, la sanitat, el mercat-, només ha
d’existir una identitat significativa i innegable, que tots els concurrents
comparteixen; la de ciutadà. De la mateixa manera que s’entén que en un Estat
de dret ningú pot estar per sobre de la llei, cal acceptar que tampoc ningú
hauria de ser col·locat per sota.
Que curiós. La proposta de modificació de la
llei d’estrangeria que va presentar Iniciativa per Catalunya al Parlament
espanyol –la més progressista de les plantejades fins ara- reclama que els
immigrants vegin reconegut el dret a la residència una vegada hagin complert
sis anys d’estada al nostre país. ¡Sis anys! L’article 4 de la constitució
revolucionària de l’any 1793, relatiu a la condició del ciutadà, atorgava a tot
estranger adult que hagués residit a França més d’un any no només tots els
drets ciutadans, sinó també la plena nacionalitat jurídica i administrativa.
Que per què lluiten avui els antiracistes?
¿er un món nou i utòpic? No. Els
antiracistes lluiten avui per realitzar la moral que van concebre, ja fa més de
200 anys, Kant, Voltaire o Rousseau. Ells són els ideòlegs de la integració
social a les acaballes del segle . L’objectiu no és canviar la visió del món que
va fundar el món modern, sinó exigir-li que, d’una vegada, es faci carn entre
nosaltres. Es lluita per veure complerts els principis que van il·luminar fa
dos segles la nostra idea de llibertat i de justícia. Es lluita perquè les
nacions que es proclamen democràtiques s’atreveixin a ser-ho de veritat, tal
com van prometre un dia, al néixer.
