dimarts, 20 de desembre de 2016

ESCOPOFÍLIA. Reina d'Àfrica. Sessió 176. Any 13. Dijous 22/12/16. 19,30


Bueno, doncs aquí estem altre cop. Ja us vàrem dir que les Escopofílies tornarien a la Reina, encara que no fos de manera regular. Aquest dijous en fem una. A les 21,30, com sempre. Al lloc que ja sabeu de Vallcarca.

Comencem amb una simfonia urbana excepcional: ON SUNDAY. Una barreja entre documental i fantasia l’escenari de la qual són els carrers de San Francisco l’any 1961. Cosa d’un dels cineastes més visionaria de l’avantguarda d’esquerres nordamericana, BRUCE BAILLIE, un dels fundadors de Canyon Cinema, la més emblemàtica de les distribuïdores de cinema experimental als Estats Units i que tenia una manera de narrar amb imatges de la que dependrà bona part del cine que es farà allà dècades posteriors. Important; de debò.

No sé si seria capaç de fer un elogi digne d’un dels tipus més bons de tota la història del cinema espanyol. Es deia LADISLAO VADJA i era d’origen hongarès. Va fer pel·lícules ben conegudes, com “Marcelino, pan y vino”, que és d’una bellesa insultant, i d’altres que són igualment cadascuna una obra mestra. Una d’elles és una coproducció hispano-alemanya-suïssa titulada EL CEBO, del 1958, amb un dels dolentes més absolutament genial de tots els temps, un dels millors Senyor dels Caramels que ha produït el cinema, l’impagable aquí GERT FRÖBER.

Ja coneixereu la meva devoció pel bon cinema nordcoreà, sempre simpàtic i entranyable. Vet aquí una mostra: PULGASARI, que és una versió comunista de Godzilla, dirigida per SHIN SANG-OK i CHONG GON-JO el 1985. La relació amb el monstre japonès és clara i tant TERUYOSHI NAKANO com gent de la productora Tōhō van treballar en els efectes especials de la pel·lícula. Ara bé, la diferència entre el monstre nordcoreà i el japonès és clara i previsible: a la primera el monstre pren consciència del patiments del poble i pren partit a favor seu contra els opressors. Lògic. M’encanta. És com als westerns de la República Democràtica Alemanya, en la que els indis eren sempre els bons. Deliciosa. De veritat. Ja veureu.

Un dia es valorarà la importància de tota la feina que JORDI SECALL porta fent retratant les mobilitzacions socials a la Barcelona de principis del segle XXI, completant la que han dut a terme altres cineastes dels carrers en lluita com ara Manel Muntaner. El que ha deixat constància en Jordi no és sols el testimoni de que la Rosa de Foc encara no està apagada, sinó d’una època d’efervescència social de la que tant de bo no estiguem coneixent la seva mort, un cop alguns dels seus protagonistes han assolit el poder. I vull que ens aturem en un cas concret: el que fou el moviment contra els plans de Bolonya el curs 2008-2009, en l’etapa en la que Joan Saura ocupava la conselleria d’Interior del govern català, un moment del que ens estem oblidant i que és clau per entendre qui està governant avui aquesta ciutat. En Jordi Secall va recollir amb la seva càmera els esdeveniments que es van produir a partir del desallotjament dels estudiants tancats al rectorat de la Universitat de Barcelona el 18 de març de 2009 i la brutal repressió desencadenada després. Tenia pendent un muntatge final i això és el que acaba de fer. El presentarem aquest proper dijous a la reina. L’ha titulat EL PROCÉS DE BOLONYA S’IMPOSA A COPS DE PORRA.

Volia fer-li algun homenatge a FIDEL CASTRO. No sabia què posar i al final he pensat en passar-vos alguns moments de HOLIDAY IN MEXICO, un musical de GEORGE SINDEY del 1946, amb en XAVIER CUGAT i la seva orquestra. Us preguntareu què te a veure aquest musical –i d’altres amb Sindey i Cugat, com “Bathing Beauty” , “Escuela de sirenas”– amb el Comandante. Doncs molt, i en especial a la seva història com a revolucionari. Si veniu a la Reina dijous al vespre us ho explico.

Sempre he sostingut la teoria que les pel·lícules més surrealistes de LUIS BUÑUEL van ser les que no eren surrealistes, si més no el sentit de fetes explícitament per ser-ho, les, per dir-ho així, militants. És el cas d’un bon nombre de pel·lícules alimentícies que Buñuel va fer a Mèxic per tal de sobreviure, moltes de les quals són senzillament delirants o contenen moments de debò surrealistes, però com han de ser els autèntics moments surrealistes, és a dir involuntaris. Una prova aquesta escena que us convido a veure de SUBIDA AL CIELO, estrenada el 1951. De bojos. Ja veureu.

DOUBT, dirigida per JOHN PATRICK SHANLEY (2008), és una d’aquelles pelis que comences a veure atret pel valor dels actors –MERYL STREEP, PHILIP SEYMOUR HOFFMAN, AMY ADAMS– i que et col·loca davant d’una cosa interessantíssima, profunda, una reflexió d’allò més inquietant sobre la culpa i el secret. Tota una sorpresa.

Què bona que és NIGHTCRAWLER, la primera pel·lícula dirigida per DAN GILROY (2014). Impressionant el paper de JAKE GYLLENHAAL. Trobo que és una de les millors representacions de la condició abjecta i immoral del capitalisme. Realment bona. En veurem un tros.


Això és el programa inicial. Com sempre, hi hauran els corresponents imprevistos visuals. Us hi esperem. Fins dijous.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch